Malaltia renal crònica avançada

Aquest contingut és una rèplica del que es troba a la web Decisions Compartides de Malaltia renal crònica avançada.

Quan es diagnostica una malaltia, pacients i professionals han de col·laborar per prendre decisions informades sobre el tractament i els canvis en l’estil de vida, un procés conegut com a decisions compartides. El Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya impulsa aquest model per promoure la participació activa dels pacients en la seva salut. Des del 2016, la iniciativa Decisions Compartides ha creat eines per ajudar en la presa de decisions informades i compartides entre pacients i professionals de la salut.

Agraïm la col·laboració que han tingut els professionals dels Serveis de Nefrologia dels hospitals següents: J.M. Díaz Gómez (Fundació Puigvert), X. Fulladosa (H. Universitari de Bellvitge), F. Cofan (H. Clínic), I. García (H. Josep Trueta), A. Rodríguez (Corporació Sanitària Parc Taulí), B. Bayes (H. Clínic) i L. Sans (H. del Mar), així com també la col·laboració del Servei de Nefrologia de l'Hospital Josep Trueta. Finalment, també agraïm la col·laboració de la Societat Catalana de Nefrologia en la revisió de l’eina. Tanmateix el contingut final del web és responsabilitat de l'AQuAS.

De forma complementària teniu a la vostra disposició fitxers amb tríptics i infografies:

• Què són les decisions compartides en malaltia renal crònica avançada? 
• Infografia: Teniu malaltia renal crònica avançada? Compareu les opcions de tractament 
• Malaltia renal crònica avançada. Opcions de tractament 
• Infografia: Trasplantament renal
• Infografia: Diàlisi peritoneal
• Infografia: Hemodiàlisi
• Infografia: Tractament conservador
• Compari les seves opcions: Hemodiàlisi i diàlisi peritoneal
• Avantatges i inconvenients: Trasplantament renal

Última actualització: juliol 2021
Data de publicació: juliol 2015
Propera revisió: juliol 2026

Què són i per a què serveixen els ronyons?

Els ronyons són òrgans parells, ubicats a la zona lumbar per sota les costelles, a banda i banda per davant de la columna.

La seva funció és eliminar del nostre cos, a través de l'orina, els productes de rebuig generats i regular la quantitat de líquid i d’elements químics que necessitem, com poden ser el sodi, el potassi, el fòsfor o el calci. A més, també participen en la regulació de la pressió arterial, en l’activació de la vitamina D (necessària per mantenir uns ossos sans) i en la producció de l'eritropoetina (necessària per produir en el moll de l'os els glòbuls vermells de la sang).

Què és la malaltia renal crònica?

La malaltia renal crònica és aquella situació que pot ser deguda a diverses malalties dels ronyons, en la qual apareix dany renal durant almenys tres mesos i que provoca que els ronyons perdin la capacitat de filtrar la sang de forma adequada.

Factors de risc de malaltia renal crònica

• Diabetis.
• Hipertensió arterial.
• Malaltia cardiovascular.
• Història familiar de malaltia renal.
• Edat avançada.
• Colesterol i/o triglicèrids elevats.
• Consum crònic de determinats fàrmacs: antiinflamatoris no esteroidal (ibuprofèn, naproxèn, etc.), liti, mesalazina, ciclosporina, tacrolimús...
• Tabaquisme.
• Obesitat.
• Pielonefritis aguda severa.
• Litiasi renal – malaltia obstructiva.

Com es detecta la malaltia renal crònica?

L’alteració de la funció renal es determina a través d’una anàlisi de sang i/o d’orina, i segons la cronologia d’aquesta alteració la podem classificar en insuficiència renal aguda o malaltia renal crònica.

Les principals eines per la detecció de la malaltia renal crònica són l’estimació de la filtració glomerular i la mesura de l’albuminúria.

• La filtració glomerular dona una idea de la funció dels ronyons i s’estima mitjançant la mesura en sang de la creatinina i l’aplicació d’unes fórmules matemàtiques específiques (actualment, l’anomenada CKD-EPI) que utilitzen els valors de la mateixa creatinina en sang, l’edat i el gènere de la persona.
• L’albuminúria és la detecció d’albúmina (un tipus de proteïna) en orina, que en condicions normals s’hi detecta en molt poca quantia i que quan augmenta indica dany de l’estructura renal.

Com tenir cura d'un mateix

Tenir cura d’un mateix adquirint hàbits de vida saludables redueix molt el risc de la instauració d’una malaltia renal. A més, també pot contribuir a retardar l’evolució de la malaltia renal crònica ja establerta.

• La cura dels ronyons pot alentir el dany.
• Es pot retardar el temps fins que es necessiti un tractament com ara la diàlisi.
• Els principals aspectes que s’han de tenir en compte per la salut dels ronyons són:
  • Controlar la pressió arterial.
  • El control de sucre en la sang.
  • Portar un estil de vida saludable.
  • Fer revisions regularment.
  • Evitar determinats fàrmacs que puguin lesionar el ronyó (antiinflamatoris no esteroidals, etc.).

Mesures dietètiques i malaltia renal

La presència de malaltia renal crònica pot comportar determinats canvis dietètics. Alguns són beneficiosos des de les primeres etapes per tal d'ajudar en la preservació de la funció renal, com ara restringir la sal en la dieta i evitar la ingesta d’un excés de proteïnes. En canvi, altres aspectes s’hauran d’anar adequant durant l’evolució, amb la limitació del consum de potassi o fòsfor quan els nivells siguin elevats. En estadis molt avançats potser també caldrà adequar la ingesta de líquids per evitar un excés de volum. Les recomanacions individualitzades d’un/a nutricionista expert/a en la malaltia renal crònica són de gran ajuda per seguir una dieta nefroprotectora.

Tractaments farmacològics i malaltia renal

Malaltia renal crònica avançada

Què pot provocar que els ronyons deixin de funcionar?

Les causes per les quals els ronyons poden deixar de funcionar són moltes i la llista és molt àmplia. Tanmateix, actualment les principals causes són la diabetis i la hipertensió arterial mal controlades.

Altres causes són les inflamacions agudes o cròniques dels ronyons (el que anomenem nefritis), algunes malalties renals hereditàries, malalties de les vies urinàries que obstrueixen els conductes d’eliminació de l’orina o en provoquen el reflux, infeccions cròniques dels ronyons o altres causes menys freqüents. De vegades, però, no s’arriba a saber la causa concreta que ha provocat que els ronyons deixin de funcionar bé.

Què passa quan els ronyons no funcionen bé?

Quan els ronyons no funcionen bé s’acumulen a la sang i als teixits els productes de rebuig que generem, i sovint també l’aigua, que els ronyons no són capaços d’eliminar. És el que anomenem insuficiència renal.

Quan la insuficiència renal és lleu pot passar desapercebuda, ja que la majoria de vegades la causa que l’ha provocat “no fa mal” i no sol donar cap símptoma. Només es detecta en anàlisis de sang i d’orina.

Finalment, quan la insuficiència renal avança acaba provocant trastorns de l’estat general importants, retenció de líquids i hipertensió arterial. Els ronyons no ajuden a fabricar correctament la vitamina D, fet que, junt amb la retenció de fòsfor, provoca que els ossos es debilitin. També, els ronyons deixen de produir eritropoetina i apareix l’anèmia. A més, alguns dels medicaments que prenem no s’eliminen correctament, per la qual cosa es poden acumular en l’organisme i augmenta el risc d’efectes secundaris si no es fan els ajustos adequats. Una insuficiència renal molt avançada arriba a ser incompatible amb la vida si no s’instaura un tractament substitutiu de la funció renal.

Estadis

Segons els resultats de la filtració glomerular i l’albuminúria, la malaltia renal es pot classificar en els estadis següents:

Font: KDIGO 2012 Clinical Practice Guideline for the Evaluation and Management of Chronic Kidney Disease, Kidney Int 2013.

La malaltia renal crònica avançada es refereix als estadis 4 i 5.

Quins poden ser els símptomes de la malaltia renal crònica avançada?

Els símptomes més comuns de la insuficiència renal crònica són la inapetència, sensació de malestar general i fatiga, rampes, mal gust de boca, pruïja generalitzada, sequedat de pell, nàusees i pèrdua de pes. En casos més avançats hi ha retenció de líquids (cames inflades), disminució de la quantitat d’orina i ofec.

No obstant això, cada individu pot experimentar-ho d'una manera diferent.

Altres símptomes que poden aparèixer quan la funció renal empitjora són:

• Vòmits, sovint al matí.
• Somnolència o problemes per concentrar-se o pensar. Insomni. Mals de cap (cefalea).
• Dolor als ossos, entumiment o inflor a les mans i els peus, fasciculacions musculars o rampes.
• Mal alè, set excessiva, singlots freqüents. Dificultat per respirar.
• Problemes amb l'activitat sexual, cessació dels períodes menstruals (amenorrea).

Els símptomes de la insuficiència renal crònica i aguda poden assemblar-se a altres condicions o problemes mèdics. Consulti sempre al seu metge/essa per al diagnòstic.

Si el seu nefròleg/nefròloga diu que els seus ronyons poden fallar dins de sis mesos a un any, ara és el moment de decidir un tractament.

Si encara no ha decidit sobre un tractament i els ronyons fallen, la diàlisi d'emergència pot ser necessària. Això vol dir que la seva vida està en risc, i l'elecció del tractament s'ha de fer de forma urgent i no en les millors condicions.

Per tant, convé planificar el futur. Com més aviat es comenci a preparar per al tractament, millor serà el resultat. Parlar amb familiars i éssers estimats també pot ajudar a prendre la millor decisió.

Davant una situació de malaltia renal crònica avançada cal conèixer i comprendre totes les opcions de teràpia renal substitutiva per poder prendre la decisió més adequada segons les seves preferències i la seva vida dins de les possibilitats mèdiques adequades per a cada pacient. Si l'impacte del diagnòstic o la presa de decisions sobre el tractament l’està afectant emocionalment, li pot ser de gran utilitat rebre suport psicològic per part d'un professional. Així mateix, pot contactar amb les associacions de persones amb malaltia renal. Parlar amb altres persones que ja han hagut d'encarar aquest tipus de decisions pot servir-li d'ajuda.

Opcions de tractament

Quin és el tractament de la insuficiència renal crònica avançada?

• La principal mesura per combatre la insuficiència renal crònica és la prevenció i el tractament precoç de les malalties o situacions que la poden provocar.
• Quan la insuficiència renal crònica ja està instaurada i està en una fase avançada cal aplicar uns tractaments que substitueixin les funcions dels ronyons. És el que anomenem tractament substitutiu renal.

Quins tipus de tractaments substitutius renals hi ha?

• Els tipus de tractaments substitutius renals de què disposem en el moment actual són el trasplantament renal (de donant viu o de donant cadàver) i la diàlisi, tant l’hemodiàlisi com la diàlisi peritoneal.
• Cada tipus de tècnica té les seves indicacions per a cada pacient.
• Sempre que hi hagi possibilitat, el trasplantament renal és la millor opció de tractament de la malaltia renal crònica.
• En alguns casos fins i tot es pot fer un trasplantament renal sense haver de fer abans diàlisi (trasplantament renal anticipat). No obstant això, aquesta opció se sol aplicar quan es disposa d'un donant viu.
• Aquests tipus de tractaments no són rígids ni tancats, sinó que el pacient pot passar d'un a l'altre, bé per voluntat pròpia o per necessitat mèdica.
• En algunes persones que per l'edat o per l'existència de malalties associades greus pot ser aconsellable no fer cap de les teràpies substitutives renals, es pot considerar aplicar un tractament conservador de la insuficiència renal crònica. També es pot realitzar si la persona ho ha escollit per decisió pròpia un cop passat el procés de presa de decisió. Aquesta opció anirà encaminada a controlar únicament els diferents símptomes a mesura que apareguin en l'evolució progressiva de la malaltia.

Trasplantament renal

El trasplantament de ronyó consisteix a implantar un ronyó procedent d'un donant cadàver o d'un donant viu a una persona que té insuficiència renal crònica avançada amb la finalitat de reemplaçar la funció dels ronyons malalts.

Quan i com es pot fer?

Quan està indicat?

El trasplantament de ronyó està indicat en pacients que pateixen insuficiència renal crònica i que estan fent diàlisi (hemodiàlisi o diàlisi peritoneal). També es pot fer en situació de prediàlisi quan la insuficiència renal crònica està molt avançada i es preveu que es necessitarà diàlisi al cap de poc temps.

Qui pot rebre un trasplantament de ronyó?

El trasplantament de ronyó només es pot dur a terme en pacients amb un bon estat general i que no tinguin contraindicacions mèdiques o quirúrgiques. No tots els pacients que estan fent diàlisi es poden trasplantar, i això és per diferents causes: edat avançada, presència d’altres malalties importants, tumors, infeccions, malalties psiquiàtriques greus, situacions en què sigui previsible que el pacient no complirà adequadament el tractament, drogoaddicció o alcoholisme. L'equip mèdic de nefrologia i urologia estudia cada cas en detall.

On es col·loca el ronyó trasplantat?

En la majoria dels casos, el ronyó trasplantat s'implanta a l'abdomen, a la zona de la fossa ilíaca, per sobre de l'engonal (trasplantament renal heterotòpic). Es prefereix fer-ho així perquè és una cirurgia menys complicada i no cal que s'extirpin els ronyons malalts. Amb aquest tipus de cirurgia és normal que el pacient pugui tocar-se el ronyó quan es palpa la zona ilíaca.

Actualment, en alguns centres és possible fer el trasplantament renal amb assistència robòtica mínimament invasiva sense la incisió habitual a la fossa ilíaca.

En alguns casos, quan no és possible fer la tècnica anterior (per exemple, una calcificació important de les artèries de les cames, el ronyó s'implanta al lloc habitual on hi ha els ronyons –trasplantament renal ortotòpic).

Tipus de trasplantament renal

El ronyó pot venir d’un donant mort (donant cadàver) o d'un donant viu.

Donant viu: la donació del ronyó la realitza un familiar o una persona molt propera que dona voluntàriament el ronyó. També és possible fer el donant viu encreuat entre diferents parelles. El trasplantament renal de donant viu permet que el pacient es pugui trasplantar aviat i no hagi d'estar en llista d'espera, i a més té molt bons resultats. Actualment, el trasplantament de donant viu és la millor opció sempre que sigui possible.

Donant cadàver: el ronyó ve d'un donant que està en situació de mort cerebral o per una aturada cardiorespiratòria no recuperada. Se sol·licita l'autorització als familiars de la persona morta per poder fer l'extracció dels òrgans. Per rebre el ronyó, cal estar en llista d'espera de trasplantament de ronyó.

Qui pot ser un donant viu?

El donant viu ha de ser una persona major d'edat que dona el seu ronyó de manera totalment voluntària. En la majoria dels casos és un familiar (pares, germans, parella o cònjuge, altres familiars) o una persona amb un vincle emocional molt intens. El donant ha de tenir un bon estat de salut. Normalment ha d'haver-hi una compatibilitat de grup sanguini i immunològica. En cas d'incompatibilitat de grup sanguini es pot fer un trasplantament amb unes tècniques especials (trasplantament AB0 incompatible) o el trasplantament de viu encreuat (intercanvi de parelles). El donant és avaluat de manera ambulatòria per un equip mèdic multidisciplinari que ha de vetllar en tot moment per la seva seguretat i ha de seguir totes les normatives legals. El procés de donació de viu és transparent i l’ha d’autoritzar el Comitè d’Ètica de l’Hospital i el Jutjat del Registre Civil.

Com s’extreu el ronyó d’un donant viu?

En els darrers anys la donació de viu s'ha fet més freqüent gràcies a una tècnica anomenada nefrectomia laparoscòpica. És l’extracció del ronyó amb una tècnica quirúrgica menys invasiva. Amb aquesta tècnica s’introdueixen uns tubs o trocars dins l’abdomen, amb una càmera de televisió i un material quirúrgic especialment dissenyat.

L’operació es fa a través d’una pantalla de televisió sense obrir la panxa del pacient. El ronyó surt a l’exterior per una petita incisió per sobre del pubis. D’aquesta manera s’eviten les grans incisions que es feien abans per obrir l’abdomen i extreure el ronyó. Fins i tot en les dones es pot fer l’extracció del ronyó per via transvaginal, de manera que no hi ha incisions.

Els avantatges d’aquesta tècnica són una cicatriu mínima, una recuperació del donant molt més ràpida, menys dolor postoperatori i un temps d’hospitalització més curt.

És freqüent el trasplantament renal de donant viu?

Actualment, el trasplantament renal de donant viu és una opció cada vegada més utilitzada a Europa i al nostre país. La donació és un acte lliure, voluntari i gratuït. És un procés totalment transparent i està regulat per la llei. El trasplantament de ronyó només es realitza en els centres autoritzats pel Departament de Salut. La compra d'un ronyó està prohibida, és un delicte i a més és impossible que es pugui fer al nostre país.

Llista d’espera

Què és la llista d'espera de trasplantament de ronyó?

És un registre de pacients que fan diàlisi i que estan pendents de rebre un ronyó d'un donant cadàver. Permet facilitar la selecció del millor receptor possible d'un ronyó d'un donant cadàver. Actualment el nombre de donants cadàver és insuficient per al nombre de pacients que estan en llista d'espera, de manera que el temps que es triga per ser trasplantat cada cop és més llarg. La donació de viu permet no haver d'estar en llista d'espera. Cada pacient només pot estar en una única llista d'espera d'un hospital públic. La llista d'espera es controla de manera rigorosa i s'actualitza d'acord amb la informació clínica i immunològica del pacient.

En alguns casos molt especials els pacients en llista d’espera poden tenir uns nivells molt elevats d’uns anticossos antilimfocitaris (a causa de transfusions i trasplantaments o embarassos previs) que poden dificultar trobar un donant de ronyó. Aquesta situació es coneix com a hipersensibilització. En aquests casos, l’administració sanitària ha dissenyat programes específics per augmentar les possibilitats de trobar un donant de ronyó.

Estil de vida

• Una vegada s'hagi recuperat de la cirurgia, podrà seguir fent la seva vida habitual (treballar, vacances, fer esport, etc.).
• Els pacients trasplantats de ronyó, en comparació de la diàlisi, tenen una millor qualitat de vida, ja que poden fer una vida autònoma sense haver de dependre d'una màquina de diàlisi per viure.
• El seu estat de salut és més satisfactori i els resultats a llarg termini són millors que amb la diàlisi.
• Si el ronyó funciona adequadament, no haurà de seguir unes limitacions de la dieta o de restricció de beure líquids tan estrictes com en la diàlisi.

Medicaments

• Es requereix prendre de forma indefinida un tractament amb medicaments per evitar el rebuig del ronyó trasplantat. Aquesta medicació li retiraran si el ronyó deixa de funcionar.
• També pot ser habitual en alguns casos prendre altres tractaments per controlar la pressió arterial, el colesterol o la diabetis.
• És molt important el compliment dels horaris en la presa de la medicació.
• Aquests medicaments redueixen les seves defenses i en alguns casos poden augmentar el risc de patir infeccions o tumors. No obstant això, el seu nefròleg/a controlarà de manera individualitzada la dosi que necessita i mesurarà els nivells en sang d'aquests medicaments per tal de reduir aquest risc.

Revisions

• Haurà de fer revisions de forma periòdica a l'hospital per controlar el funcionament del seu ronyó.
• Les revisions regulars permeten controlar com funcionen el seu ronyó i la salut en general.
• La durada d’un ronyó trasplantat és molt variable i depèn de cada pacient i de com hagi evolucionat. La durada mitjana d'un ronyó trasplantat pot ser de 10-15 anys. Hi ha pacients amb un trasplantament renal de fa més de 20 anys.
• En cas que falli el ronyó trasplantat es pot fer un retrasplantament.

Avantatges i inconvenients

Diàlisi

La diàlisi és un procediment que es realitza rutinàriament en persones que pateixen d'insuficiència renal crònica avançada. El procés implica l'eliminació de substàncies de rebuig i líquids de la sang que normalment s'eliminen pels ronyons.

Hi ha dos tipus de diàlisi: l'hemodiàlisi i la diàlisi peritoneal.

La diàlisi pot ajudar a sentir-se millor i viure més temps, però no és una cura per a la insuficiència renal crònica. Després d'iniciar la diàlisi, haurà de seguir fent tot el possible per mantenir un bon estat de salut.

Si les seves necessitats canvien més tard, pot canviar el tipus de diàlisi.

Qualsevol que sigui el tipus que triï, és molt important que tingui diàlisi amb la freqüència que el seu metge/essa li indiqui. El seu programa de tractament li permetrà mantenir-se tan saludable com sigui possible i sentir-se millor. També l'ajudarà a evitar estades innecessàries a l'hospital.

Hemodiàlisi

L'hemodiàlisi és un tractament substitutiu de la funció renal basat en el procés de filtració de la sang. Consisteix a fer circular la sang de forma contínua per un filtre unit a un circuit fora de l'organisme, on es neteja, se n'eliminen les toxines acumulades i l'excés de líquids, i es torna neta a l'organisme.

Com funciona i què es necessita?

Les venes de l'organisme no es poden utilitzar directament per fer hemodiàlisi. És per aquesta raó que es necessita un accés vascular per poder extreure la quantitat de sang adequada del pacient i així poder-la netejar.

Perquè el procés de neteja sigui correcte, la majoria dels pacients necessiten sessions d’hemodiàlisi d'unes quatre hores, tres dies a la setmana, en dies alterns.

Durant cada sessió d'hemodiàlisi, la sang bruta surt del cos i va cap a la màquina d’hemodiàlisi. A la màquina, la sang va cap a un filtre on entra en contacte amb un líquid que la neteja i n’equilibra els components químics. Quan la sang està neta es retorna immediatament i de forma contínua al cos.

L'accés vascular pot ser una fístula arteriovenosa o un catèter vascular. Si la previsió és que el tractament sigui per un període llarg, s'ha de fer un accés vascular definitiu que es coneix com a fístula arteriovenosa. Consisteix a unir una artèria amb una vena propera mitjançant una intervenció quirúrgica, que habitualment es fa amb anestèsia local al braç no dominant, però de vegades es pot necessitar anestèsia general. Aquesta vena que rep la sang a pressió de l'artèria es dilata i, un cop desenvolupada, permet la punció repetida durant moltes sessions d'hemodiàlisi. A vegades, no és possible aconseguir una fístula arteriovenosa o aquesta fístula no funciona bé i llavors cal utilitzar un catèter definitiu.

El catèter vascular és un accés que consisteix a col·locar un tub en una vena gruixuda de l'organisme (preferentment al coll o a la cuixa). Normalment el catèter és un accés vascular provisional perquè té el risc d'infectar-se, però pot ser definitiu i passar per sota de la pell quan no és possible aconseguir una fístula arteriovenosa adequada o se n’està esperant una.

En general, el metge/essa ha de preparar, amb diverses setmanes o mesos d'antelació, l'accés vascular de diàlisi. Si una persona necessita diàlisi d'urgència, el metge/essa pot crear un accés temporal mitjançant la inserció d'un catèter en una vena al coll, part superior del pit o a l'engonal.

Tipus

Hemodiàlisi en un centre assistencial (ambulatòria)

• Es duu a terme en una cadira inclinable o en un llit.
• Té dues agulles inserides de forma segura al braç o a través d’un catèter.
• No pot sentir la sang que entra i surt.
• Pot llegir, mirar la televisió o fins i tot fer exercici suau.
• Algunes persones poden marejar-se o sentir-se indisposades.
• Després de la diàlisi pot estar cansat.

Hemodiàlisi domiciliària

• Es necessiten 6-8 setmanes de formació en diàlisi.
• Aprèn a manejar la seva diàlisi de forma independent.
• Tindrà una persona de suport (personal d’infermeria) que li proporcionarà ensinistrament i ha de comptar amb una persona propera (familiar, amistat) que li doni suport a casa en cas necessari.
• Si utilitza un accés vascular amb fístula, les agulles poden fer por al principi, però una vegada que ho pugui fer ja no deixarà que ningú més ho faci per vostè.
• Començarà les sessions a casa un cop tingui control sobre el tractament.
• L'hemodiàlisi domiciliària pot ser una bona opció per integrar-la a la seva vida diària. Cal tenir en compte que és necessari tenir una persona (familiar, amistat) que acompanyi el pacient.
   

Estil de vida

• Els dies de no diàlisi es poden seguir fent totes les activitats habituals.
• Es pot treballar, fer les tasques domèstiques, fer esport, seguir els seus passatemps i tenir relacions íntimes.
• A banda de la demanda de la sessió, cal tenir en compte el temps de desplaçament al centre, que pot variar.
• Les vacances necessitaran una planificació acurada, especialment en el cas que es vulgui fer un viatge fora, ja que no totes les comunitats autònomes tenen la mateixa disponibilitat de places d'hemodiàlisi.
• Algunes persones no poden continuar fent el seu treball habitual, per incompatibilitat d'horaris o perquè no tenen la mateixa resistència física. En aquests casos, es pot sol·licitar una valoració del grau de discapacitat provocat per la malaltia renal i una ajuda econòmica o social que pugui compensar aquesta situació.

Temps i freqüència

• Almenys tres vegades per setmana, per exemple dilluns, dimecres i divendres, o dimarts, dijous i dissabte.
• Vostè pot dialitzar-se més sovint i amb més flexibilitat si és a casa (incloent-hi la nit).
• Habitualment es necessiten quatre hores per sessió. En la diàlisi domiciliària les sessions solen ser més curtes però més freqüents.

Maneig de la màquina d'hemodiàlisi

• Totes les màquines proporcionen una manera segura perquè la seva sang circuli fora del cos, a través del dialitzador i de nou al cos.
• Les màquines de diàlisi necessiten un subministrament d'aigua tractada i electricitat.
• La sang entra al dialitzador. El filtre actua com un ronyó i neteja la sang. El líquid de diàlisi ve de l'aigua de l'aixeta però amb un tractament especial. La sang netejada surt del filtre i se li retorna immediatament.
• En l’hemodiàlisi assistida ambulatòria el personal d’infermeria del centre s’encarrega del maneig de la màquina i del control de la sessió. En el cas de l’hemodiàlisi domiciliària és un mateix qui s’encarrega de preparar, manegar i controlar la sessió de diàlisi amb unes màquines especialment dissenyades per això.

Avantatges i inconvenients

Diàlisi peritoneal

La diàlisi peritoneal és un tractament substitutiu de la funció renal basat en l'eliminació de l'excés de toxines i d’aigua del cos en què es filtra la sang a través d'una membrana natural, el peritoneu. Aquesta membrana és a l'abdomen i recobreix tots els òrgans i la paret abdominal.

La diàlisi peritoneal es realitza al domicili, no calen desplaçaments a l’hospital. Només s’anirà a l’hospital els primers dies per fer l’entrenament i en el cas de les visites de control posterior.

Com funciona i què es necessita?

Per poder fer la diàlisi peritoneal es necessita que hi hagi un tub estret i flexible (catèter peritoneal) dins l'abdomen que permeti introduir i treure la solució de diàlisi. Aquest catèter es porta de forma permanent i es col·loca amb una cirurgia molt simple.

El procediment consisteix a introduir el líquid de diàlisi a l’abdomen. A través de la membrana peritoneal es produirà el pas de toxines i aigua de la sang al líquid. Un cop fet aquest transport, el líquid de la panxa es buida. Tot seguit, es torna a omplir amb un nou líquid net i es reinicia el cicle, i així successivament.

Tipus

Diàlisi peritoneal contínua ambulatòria (DPCA)

És la forma més senzilla, ja que no necessita cap mena de màquina. S’introdueix el líquid de la bossa de diàlisi peritoneal dins la cavitat abdominal. Es tanca el catèter i a les 4-6 hores es buida la solució “bruta”. Pel mateix catèter es torna a posar una bossa nova de líquid, i així es podria fer tantes vegades com fos necessari. La quantitat de vegades dependrà del seu estat clínic i de les anàlisis. Aquest procés s’anomena “fer un bescanvi”. Mentre el líquid és a la panxa, es pot fer l’activitat diària habitual. La durada de cada bescanvi és variable entre pacients, però sol ser d’uns 30 minuts.

Diàlisi peritoneal automàtica (DPA)

El sistema és el mateix que la DPCA, però la gran diferència és que es fa servir una màquina que, de manera automàtica, va omplint i buidant el líquid de l’abdomen. Normalment, es fa mentre el pacient dorm, generalment durant 8-10 hores. D’aquesta manera es pot aprofitar la resta del dia per fer una vida normal.

Actualment, alguns d’aquests dispositius permeten fer un control remot diari del tractament, la qual cosa proporciona més seguretat al pacient i estalvia visites a l’hospital.

Estil de vida

• Es pot treballar, gaudir d'aficions, fer les tasques domèstiques, fer esport (la natació necessita cures especials) i gaudir de les relacions íntimes.
• Les vacances requereixen una mica de planificació, però es pot visitar la majoria de llocs amb força facilitat.
• Generalment, té menys restriccions en la dieta que en altres opcions de diàlisi.

Rutina diària

Diàlisi peritoneal contínua ambulatòria (DPCA)

• Les bosses estan connectades i es canvien en despertar, a l'hora de dinar, a la tarda i abans d'anar a dormir.
• En els intervals de canvi de bosses, vostè pot dur a terme les seves activitats normals.
• Les bosses es poden canviar en qualsevol lloc sempre que hi hagi un ambient net.

Diàlisi peritoneal automàtica (DPA)

• Es prepara la màquina abans d'anar al llit.
• Es connecta a l'hora d'anar a dormir, però també es pot fer de dia.
• Diàlisi mentre dorm.
• Es desconnecta quan s’acaba el tractament.
• Durant el dia pot dur a terme les seves activitats normals.

Entrenament

• Es requereixen dues setmanes (5-7 hores al dia) per aprendre les habilitats que necessita i per establir-se a casa.
• Quan el tub ja estigui inserit a l'abdomen, l'equip de diàlisi peritoneal organitzarà diverses visites amb vostè per a l'ensinistrament.
• Només ho farà a casa un cop es trobi amb la confiança necessària.
• El suport continu es farà a través d'una trucada telefònica i/o videotrucades amb el personal d'infermeria i amb la unitat de diàlisi. Els nous materials i sistemes de diàlisi peritoneal permeten tenir contacte diari amb el personal sanitari.

Maneig del material

• El departament mèdic del laboratori que subministra el material li trucarà per les noves comandes.
• Els subministraments es lliuren gratuïtament a casa cada mes.
• Necessitarà un espai bastant ampli i amb certes condicions higièniques per emmagatzemar el material.
• Per viatjar localment, pot posar el seu equip de diàlisi peritoneal al cotxe.
• Si ha de viatjar lluny de casa, incloent-hi alguns països d'ultramar, li poden lliurar més subministraments. Parli amb el seu equip per planificar-ho.

La diàlisi peritoneal pot ajudar les persones a mantenir un estil de vida flexible i més agradable.

Avantatges i inconvenients

Tractament conservador

Aquest tipus de tractament està orientat a persones d’edat avançada i a persones fràgils que tenen altres malalties greus afegides a la malaltia renal crònica avançada o que trien aquesta opció per decisió pròpia.

L'opció de seguir un tractament conservador comporta dur a terme totes aquelles mesures higienicodietètiques i farmacològiques per tal de mantenir el millor benestar possible.

Cal entendre que l'evolució de la malaltia renal és irreversible, sense guariment possible. A més, té una esperança de vida difícil d'establir, ja que dependrà de la gravetat de la malaltia renal, així com de l'existència d'altres malalties associades que pugui patir.

El tractament conservador és una opció que caldrà prendre amb molta mesura, havent avaluat tots els pros i contres prèviament, així com el fet que sigui una opció que estigui en gran consonància amb les seves preferències i valors profunds (allò que considera més important per a vostè en aquesta vida).

Com funciona?

El tractament conservador té la finalitat de donar una assistència integral al pacient sense el suport de la diàlisi per a la malaltia renal en etapa terminal.

• No hi ha diàlisi ni trasplantament.
• Es tracta de deixar que la malaltia renal segueixi el seu curs.
• S’ha d’acompanyar amb cures pal·liatives.
• Es tracta de gaudir del temps de vida que li resta amb la millor qualitat possible.

Mesures dietètiques

Pot comportar canvis dietètics com, per exemple, restringir el consum de sal, de potassi si els nivells són elevats, així com adequar les necessitats d'ingesta de líquids en cada cas particular.

Medicaments

• És probable que necessiti prendre els mateixos medicaments que els pacients en diàlisi.
• Els medicaments que ajuden a alleujar símptomes com ara la pruïja, la retenció de líquids o les cames inquietes són la prioritat principal.
• La medicació s'ha de revisar periòdicament i caldrà retirar les pastilles que no siguin imprescindibles.

L'equip d'atenció

Hi ha moltes persones que el poden ajudar en aquest moment tan important de la seva vida. És fonamental sol·licitar ajuda sempre que ho necessiti.

L'elecció del tractament conservador

• El seu metge el pot assessorar sobre el pronòstic, amb diàlisi o sense.
• És important parlar amb els seus éssers estimats o familiars en fer aquesta elecció.
• La planificació de l'atenció és molt important quan es prengui aquesta decisió.
• La planificació anticipada de l'atenció té a veure amb l'elecció de com viure la resta de la seva vida i de com morir. També implica fer un document de voluntats anticipades.
• Cada país té llocs web i formularis per ajudar a la planificació anticipada de l'atenció. Vostè pot triar qui prendrà les seves decisions si no pot fer-ho. Els treballadors socials o metges poden ajudar amb informació.
• Els plans d'atenció anticipada informen els familiars, personal d’infermeria i metges/esses dels seus desitjos i preferències.